RESSENYES

GLÒRIA GIMÉNEZ 

Glòria Giménez és una artista que treballa amb l'art contemporani. Vam anar a la Sala Ciutat del Centre Cultural a veure la seva obra. En aquell moment també estàven exposades les obres de Magdalena Jiménez i Glòria Serra però no vam poder gaudir plenament de les seves obres ja que no hi eren per fer-nos la presentació. 

La obra de Glòria Giménez a mi em va agradar molt, és una obra molt personal, amb un llenguatge propi, on ens mostra la seva trajectòria i evolució personal a través de, sobretot, videos i fotografíes, on s'hi plasmen reflexions sobre la vida quotidiana. 

Em cridaven molt l'atenció casi totes les seves obres, eren simulacres, jocs infantils simulats, moltes d'elles amb doble sentit, etc.  Tot això servia per mirar el món quotidià d'una altre manera, per obrir la ment a noves interpretacions. 

La obra que més em va agradar de la exposició van ser les fotografíes dels nens. Va fotografiar als nens, que eren els seus fills, mentre jugàven, les imatges no havien estat preparades, i es veia com els nens recreaven escenes d'adults, o escenes que un adult podría aver viscut, com per exemple la nena vestida de mare estirada al llit amb un munt de ninots al costat, representant els seus fills, o el nen ferit en una mena de camp de batalla, etc. 








LUZ BROTO 

Luz broto és una artista catalana que viu i treballa a Barcelona. És una exalumne del Celestí Bellera on va fer el batxillerat artístic plàstic, ella va ser una de les primeres en entrar en aquesta modalitat. Actualment es dedica a fer performance i a creat tot un cronograma amb les seves obres artístiques. 

La majoria de les seves performances són il·legals. Les que ens va ensenyar en la presentació eren encàrrecs que havia creat i desprès portat a sales d'exposicions, totes elles fetes amb salari propi. 

Una de les seves obres que més em va cridar l'atenció va ser la de treure una pedra del mur de la Capella, de la qual vam estar parlant a clase. 

La proposta era moure de lloc un dels elements(una pedra) constitutius del espai (de la capella, utilitzada com a sala d'exposicions), durant l'estona que durava l'exposició. 
Em va sobtar moltíssim  que es pogués crear una obra artística amb algo que objectivament no es podía fer. 

                                 

JOAN COLOMO 

Joan Colomo  és un músic i cantautor català. Va estudiar al institut Celestí Bellera.  Ha format part de diferents bandes com Zeidun (veus i guitarra), Moksha (baix) o Unfinished Sympathy (guitarra). L'any 2004 va fundar la Célula Durminete, un trio de música eclèctica. Al 2009 va ser quan va debutar en solitari amb el disc Contra todo pronóstico, el qual dos anys desprès va crear Producto Interior Bruto, amb el que va rebre molt bones crítiques. El 4 de març va sortir a la venda el seu nou disc La fília i la fòbia, del qual ens va cantar unes quantes cançons. 

Joan Colomo és un noi que ha aconseguit dedicar la majoria dels seus anys a la música, que és el que més li agrada. És una de les veus més especials de l'escena actual, té un estil molt personal, alegre i divertit, i això i la seva barreja d'estils et fa veure que te un carisma especial.  Quan els sents parlar i cantar te'n adones ràpidament que te un do, és per això que la sort la acompanyat. 

PINA BAUSH (FILM)

BIOGRAFIA

27 de juliol 1940. Pina va néixer a Solingen, Alemanya, filla d'un taberner. I inicia els estudis de dansa l'any 1955 a l'escola Superior Folkwang de Essen tot graduant-se el 1958. Un any més tard aconsegueix una beca de tres anys, així doncs, amplia els seus estudis a EE.UU. 1962, Pina retorna cap a casa, l'Alemanya; entra a treballar com a solista en el Folkwang Ballett, aconseguint varies gires.

Cap a finals dels anys 60, Pina guanya fama com a coreògrafa. Al llarg de la seva carrera, visualitza i treballa molt amb les relacions d'home i dona; la intenció de mostrar les debilitats de cada sexe. Quan comença a treballar amb temes com ara la vida i la mort, amb una força innovadora per l'època; comença a deixar en banda la recerca d'una història com a base de l'espectacle, i ho substitueix per petites histories d'amor, soledat, poder...

Pina va viure una infància prou dura. Amb molta soledat; era una nena que passava moltes hores sola, sense els pares. A més a més, va viure a Alemanya, vivint força el nazisme i la visió dels camps de concentració. És per això que podem veure tot aquest sentiment plasmat a les seves obres. Són obres fosques, tristes; que tracten aquesta soledat i força fixades amb la dona. En la la pel·lícula que se li va fer com a homenatge es pot veure perfectament. Tota l'escenografia i el vestuari, fosc i fred. La terra, la pluja, la fàbrica; vestits llargs prou transparents; les figures de les dones molt musculades i primes. Així doncs, veiem com les seves coreografies no busquen la bellesa, ni l'harmonia com a tal, sinó gestos desagradables, ja que treballa a partir d'aquests sentiments foscs.

Pina Baush va crear un lèxic de dansa-teatre marcat per tot Europa. Basa les seves obres en series d'episodis; són  episodis sense una estructura narrativa. Pina no investigava a través d'una temàtica ni d'una història. Les seves obres es reconeixen perquè són escenes impactants, creant la temàtica dels episodis a partir de l'experiència personal de cada ballarí, activitats totalment quotidianes i amb músiques completament variades. 

Em va agradar moltíssim el seu estil, com reflectia les emocions que volia expressar a traves de la dansa, i com jugava amb la respiració, la terra, l'aigua, etc. 

LOS INOCENTES

Los inocentes és un projecte de final de carrera dut a terme per dotze estudiants especialitzats en direcció a l'ESCAC. Aquests dotze directors són: Carlos Alonso, Dídac Cervera, Marta Díaz de Lope, Laura García, Eugeni Guillem, Ander Iriarte, Gerard Martí, Arnau Pons, Marc Pujolar, Marc Martínez, Rubén Montero i Miguel Sánchez.

És una pel · lícula de ciència ficció, dins del subgènere Slager; parla de nou joves que celebren el dia dels Sants Innocents junts. És perden de camí a les pistes d'esquí, així doncs no els hi queda més remei que passar la nit a un alberg abandonat que troben per la zona "12 Colinas". Un alberg que fou abandonat ja que van passar fets espantosos que van tenir lloc aquella mateixa nit 15 anys enrere. Tot hi ser advertits, els joves decideixen passar-hi la nit. Així comencen a aparèixer bromes, bromes amb les que acaben sent assassinats.

A mi m'ha agradat molt ja que és un gènere que fa que em capfiqui durant tota la estona a la història i em manté entretinguda, encara que hi havien moments en els que tenia que girar el cap ja que eren molt fastigosos. 

Els dotze directors. 

RAMON AUMEDES

El dia 28 de Octubre vam anar a l'exposició actual Sala Ciutat de Ramon Aumedes a Granollers. 

Un artista que es dedica a la construcció de gegants, però que té més passió cap a l’art contemporani. 

L’exposició, en la qual vam tenir la sort de tenir al autor de les obres, es distribuïa en tres espais. Un primer espai on hi havia una interessant peça al mig, que representava una ciutat. En aquell mateix espai hi havien uns quadres a la paret que representaven pedres, però al contrari de les pedres, aquestes no tenien relleu ni textura rugosa. Els quadres eren originals.

En el segon espai trobaves uns quadres molt similars entre ells per les formes però diferents alhora d’estar pintats o construïts. A més, a sota dels quadres hi havia uns papers impresos amb les mateixes figures dels quadres, i a una tauleta a prop una pila d’aquests mateixos papers pels visitants. 

I per últim, hi havia, una planta més a dalt, un tercer espai. On hi havien col·laborat diversos artistes que estaven relacionats en certa manera amb  Ramon Aumedes. A mi personalment, l'exposició em va fascinar. Penso que és una idea molt complexa, que requereix molt d'esforç i treball però, que si t'ho mires sense saber el "per què" pot semblar-te la cosa més senzilla del món.

La obra que més em va agradar va ser la de la segona planta.  

 Ramon Aumedes, va reflexionar sobre la vida individual i la importància d’aquesta per a la societat col·lectiva. Un dia, quan mirava fotografies antigues, va descobrir fotografies de extreballadores d’una fàbrica tèxtil. El que més li va cridar l’atenció, va ser la similitud que compartien entre elles, era quasi impossible distingir-les; les seves cares, el cabell, la roba, l’estat expressiu... A partir d’aquest moment, Ramon va saber que volia crear una peça artística basada en aquestes vides. Cada persona té una història; un passat, un present i/o un futur, una història que queda morta amb el pas del temps. Per això els marcs són vuits, tots molt idèntics però sempre contenen alguna cosa diferent dels demés, que els fa ser especials, com aquestes dones. 

Sortida al Caixa Forum.

LUISA II, 1993

L'obra de la que parlaré està exposada al Caixa Fòrum dins de la exposició Art, dos punts. Barcelona viu l’art contemporani. Aquesta exposició esta composta per obres de la col·lecció de la Caixa i del Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

El autor d’aquesta obra és Pepe Espaliú.  Va néixer a Còrdova al  1995 i va morir al 1993, el mateix any de la creació  d’aquesta obra. Va estudiar filosofia, geografia i història, finalment va anar a l'escola Massana per estudiar art; tot plegat a Barcelona. 

És una escultura d'estil contemporani. Feta únicament amb ferro i pintura negre. Les seves mides són de 240 x 96 x 34 cm.

Són dues gàbies unides entre si on el autor va voler crear una metàfora que parlés dels malalts de sida, com n'era ell. Ensenyant i jutjant el rebuig que la societat demostrava cap a aquesta malaltia, l'aïllament i la reclusió. El nom de la obra s’entén quan sabem que Luisa, una gran amiga de Espaliú,  també va patir d’ aquesta malaltia.

Les gàbies normalment són un lloc tancat, sol, i obscur i on no hi ha relació amb cap altre cosa,  en canvi aquestes estan connectades entre si, creant un vincle. Una de les primeres sensacions que vaig tenir al veure la obra va ser la solitud, per les gàbies, però alhora la companyonia ja que estaven unides.  

Vaig escollir aquesta obra perquè és una de les que més em va cridar l'atenció, tant per com estava feta: els colors, els materials, etc. com per les sensacions que transmetia. 

ADREÇA DESCONEGUDA 

El passat Divendres 29 de novembre vam anar a l’auditori de Granollers a veure adreça desconeguda, una obra representada per Lluís Homar i Eduard Fernández.

Martin Schulse i Max Eisenstein tenen una gran amistat i són socis d’una galeria d’art a San Francisco. El Martin decideix tornar al seu país, mentre que el Max, jueu, es queda a San Francisco per dur el negoci. Han promès d’escriure’s i ho fan des del moment de la seva separació.  però quan Hitler accedeix al poder el 1933 el pensament de Martin va canviant, el que fa que aquests dos gran amics parin de tenir relació.

La decoració ami em va agradar molt, ja que a l’escenari també hi havia públic, el que a mi em va fer sentir més capficada, que m’apropava més a la història. També era molt interessant el fet de que el llum del centre anés baixant de manera imperceptible, a mi em va semblar que representava la seva amistat, que s’esfumava sense donar-se’n compte.  I també el joc que feien amb les cadires, ja que donaven sentit i feien entenedor el text. 

La posada en escena era bona, es veia perfectament la evolució dels personatges i tenien l’energia adequada.

V a ser la obra que més em va agradar, la historia la vaig trobar molt interessant, però el text quan llegien les cartes el deien molt ràpid, no hi havia color en el text, aquest és l’únic aspecte que no em va acabar de convèncer.

EL SOPAR

El passat diumenge 3 de Novembre vam anar al teatre Ponent a veure el sopar, una obra de participació, a càrrec de la companyia Produccions del Mar i Iguana Teatre. Participaven cinc actors (Jordi Cumelles, Lluqui Herrero, Agnès Llobet, Carles Molinet i Irene Soler), que feien dels següents personatges: el marit, la dona, la germana, l’amiga i el desconegut (només el coneixia la germana). Una mà innocent va repartir els sobres als actors on hi havia escrit el nom de cada personatge. Desprès, cada actor, es va endur un grup del públic a diferents llocs del teatre i van respondre unes quantes preguntes. Aquestes preguntes eren les que definirien l’actor a l’escena: el estatus social, el motiu de la trobada, la manera de ser de cadascun, els seus secrets inconfessables, etc. Així doncs, un cop tots els actors es van preparar el seu personatge va començar l’espectacle.

Estaven sempre actius en escena, encara que no parlessin, estaven sempre fent el seu paper i escoltant-se els uns als altres. Per fer una obra com aquesta s’ha de tenir un entrenament molt gran al darrere.

Al meu gust va ser una obra molt interessant de veure, ja que mai havia vist cap obra en la que el públic participes fins al punt de decidir els personatges. També cal dir que hi havia estones en que sem feia avorrida perquè els personatges es passaven molta estona fent el mateix i jo crec que no trobaven la manera de com continuar o com canviar de tema. 

BIG WILL SHAKESPEARE

El dia 27 d'Octubre vam anar a veure  Big Will Shakespeare al teatre ponent de Granollers. Big will Shakespeare és una obra de l’actor i dramaturg Quim Lecina. Esta interpretada per tres actrius: Montserrat Bertral, Anna Farriol i Berta Vidal, que alhora fan de músics, i d'un actor, el mateix Quim Lecina, que dóna format argumental a l'obra. En un principi la seva obra durava unes vuit hores, però va trobar les companyes perfectes per poder portar-la al teatre i convertir-la en una obra d'una hora i trenta minuts.

L'argument es basa en una recopilació de moltes de les obres de shakespiere en forma de tràiler. Per això la obra era intensa i sense descans. El fet de que expliquessin moltes de les seves obres em va despertar les ganes de conèixer algunes d'aquestes. 

Una de les coses més interessants d’aquesta obra era com connectaven amb el públic i la manera com canviaven de personatges. Quan va ser l’hora de l’obertura de portes al públic, els actors ja estaven al escenari fent de personatges: parlaven amb el públic, es movien per l’escenari, etc. Va ser una forma de endinsar-nos en l’obra i situar-nos en aquella època. Els canvis de personatges es feien a escena. Cada actor feia de molts personatges diferents i era molt interessant com canviaven de personatge simplement amb la actitud, l’argument i alguna peça de roba. Em vaig donar compte de que es podien fer molts personatges diferents amb l’estat corporal, com et col·loques i la força que li dones.

Van utilitzar l'espai correctament, les expressions de la cara eren molt clares, els canvis de sentiments ràpids i radicals, en resum, una obra extraordinària.  

Tenien una gran energia escènica, sempre controlant la respiració i cada petit moviment que feien. Es podia veure que hi havia un gran esforç darrere.

Al principi de l’obra creia que no la entendria gaire ja que tenien un text rebuscat i tampoc sabia res sobre les obres de shakespiere, però quan vaig entendre el que feien i com ho feien, i gràcies a la fluïdesa i claredat que tenien al dir el text, se’m va fer molt fàcil d'entendre.

CAPUTXETA GALÀCTICA

Caputxeta galàctica és una obra creada per Insectotròpics, companyia d'exploradors audiovisuals. Insectotròpics és una companyia artística que va néixer el 2011. Està format per un grup de 8 persones: Una actriu, dos dibixants/pintors i  cinc audiovisuals que s'encarregaven de la part informàtica a partir de projectors, pantalles, cameras, grabacions i material creat al instant. 

Crean una versió del conte tradicional de la Caputxeta Vermella. Ens mostren la part salvatge i lliure de la Caputxeta, lluitant contra el seu món interior, les seves pors i la contradicció.